2016, abril – 2003, març

Jesús Moncada, Camí de Sirga

[Resum, Wikipèdia]   Camí de Sirga narra la desaparició de l’antiga vila de Mequinensa, a causa de la construcció d’un embassament, a través de les vivències dels seus habitants convertits en personatges literaris. Amb aquest pretext Moncada s’endinsa en la història de la població i explica episodis que es remunten a la Guerra del Francès, inicis del segle XIX, fins al trasllat a la vila nova el 1971, passant per dues Guerres Mundials que revifen l’activitat de la conca minera, les repercussions de la Setmana tràgica, la Guerra Civil o la dictadura franquista. Moncada, doncs, mostra a través del seu enginy literari com la comunitat mequinensana forja una memòria històrica dels fets més rellevants de la història contemporània. És en aquest procés que persones de la vila de Mequinensa esdevenen herois gràcies a la plasmació literària de les seves vivències (participació en guerres, protestes sindicals), habilitats (prodigiosos navegants sirgants al llarg del riu Ebre) i creences (encarnació de la consciència de classe).

[Mª Rosa Llauger, GdL-EB, Resum i valoració] El llibre s’estructura en quatre parts i un epíleg. Cada part té 6 capítols, cada capítol, entre 3 i 6 punts.

1ª part: Els dies de l’Edèn (82 pàgs)       | 2ª part: L’illa dels tretze sants (100 pàgs)

3ª part: Cendra de calendari (86 pàgs) | 4ª part: La garbinada negra (60 pàgs)

Epíleg: Exili sense retorn (11 pàgs)

Els títols –el general i els de les parts– donen informació sobre l’evolució dels fets. El nombre de pàgines no és determinant, ho és molt més la intensitat de la narració. La 1ª és molt densa, amb molta información i una narrativa espectacular. La 2ª es llegueix més ràpid, perquè la narració és mes fluïda i els fets narrats, més anecdòtics.

El narrador és extern, omniscient –el que coneix totes les coses i tots els fets–, però que va cedint la paraula a molts dels protagonistas en diversos moments de la narració, convertint-la en una història coral.

El llenguatge va des de la crónica quasi periodística a la ironia més fina, passant per l’humor esperpèntic i surrealista i el realisme màgic. Té una gran importancia la presencia del vocabulari dialectal de la zona i de l’específic de la nevagació fluvial de l’època (p.e., pàg. 71). Tot plegat configura un relat amb un gran poder d’evocacio i representació de llocs, situacions, persones, fets, sentiments… amb un llenguatge planer, popular i tipic de la zona, i que en molts moments té una gran força poética, gràcies a la presencia generosa d’adjectius i metàfores.

La llista de personatges és inacabable, tot i que hi ha uns quants protagonistas que van portant el pes de la narració (Carlota, Nelson, Arquimides Quintana, Honorat del Rom…) però els dos grans protagonistas són el riu i el poble. De pocs personatges en tenim una información complerta (biografia, psicología, sentiments…). Se’ns van presentant en funció del seu rol social, de la seva intervenció en l’evolució dels fets que se’ns van explicant. La construcció dels personatges es va definint amb aportacions d’informació nova, ben dosificada al llarg de tota la narració (p.e. del sereno –pags. 1 i 77– en sabem el nom i que té un fil).

La temporalitat. Entre l’inici de la 1ª part (abril 70) i el final de la 4ª (tardor 71?) hi ha un interval de temps d’un any i mig, període en que se situa l’enderrocament de la vila. Però la narració s’expandeix en el record d’històries, anècdotes i personatges entre 1860 (batalla de Tetuan) i 1974 (mort de la Carmela). El temps total, però, recula fins a la invasió de la vila per part de les tropes napoleóniques (1814). Viatgem en el temps des del món rural més primigeni (on tot es mou per la força dels homes), passant pel període de la industrialitzaciól i la millora dels mitjans de transport, i ens quedem a les portes de l’inici de la revolució digital. El relat dels fets i la descripció de l’entorn, avança amb aproximacions succesives als personatges, fets, llocs… en contínues anades i vingudes en el temps. A l’inici dels capítols de cada part, ens situem sempre en el present per acompanyar ràpidament el personatge corresponent en el seu viatge al record remot o proper. Tot i les anades i vingudes en el temps, el relat és fluïd i la lectura cómoda.

Tema: la lluita contra l’oblit, recuperant la historia d’un poble condemnat a desaperèixer. No es tracta només de l’oblit inevitable provocat pel pas del temps. Aquest també hi és present, però no és una novel·la histórica, és sobretot una novel·la de vida, de la vida que es perd en cada tros de paret que cau o en cada objecte que desapareix, o amb cada persona que se’n va.

Per conservar el record d’una manera de viure i d’un poble –on hi conviuen els vius i els morts– que va ser condemnat a ser innundat per la seva situación geográfica i a ser castigat ‒amb l’endarrocament lent i progressiu de les cases‒ per ser republicans, d’esquerres i revolucionaris, construeix un gran relat intercalant escenes descriptives, humorístiques, iròniques, dramàtiques… moltes vegades d’una gran bellesa narrativa i d’una gran força visual. Sóm com peces d’un gran puzle que a mesura que es van encaixant ens van mostrant el quadre complert de la història que vol preservar.

Contextual. Sobre l’autor, hi ha molta información a Internet, però en la lectura de Camí de Sirga, m’ha semblat molt evident la seva amistat i admiració per Pere Calders. M’he sentit transportada en moltes ocassions a escenes de pel·lícules de Fellini i en algún moment també he recordat Cien años de soledad, i he trobat també alguna adjectivació digna de Josep Pla.

[Crítica, blog Donde habita el olvido

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: