2018, octubre

Henrik Ibsen, Un enemic del poble

[Resum, Viquipèdia]

[Resum, Lecturàlia] El seu protagonista, el Doctor Stockmann, denuncia que les aigües del balneari, principal font d’ingressos del poble, estan corrompudes i són un perill per a la salut. Les forces socials del poble tracten d’ocultar-ho i ell es queda sol en la seva denúncia, ja que la veritat és incòmoda per a molta gent.

Més enllà de l’anecdòtic de la trama, l’interessant i que segueix suscitant polèmica és la tesi que l’enemic més perillós de la raó i de la llibertat és l’opinió de la majoria. Per Ibsen la majoria no sempre té la raó, molt al contrari, mai la té, és la minoria la que la posseeix, ja que «la majoria té la força, però no té la raó», perquè «qui són la majoria al sufragi? ¿Els estúpids o els intel·ligents?». No obstant això, «¿què importa que tinguis la raó si no tens el poder?», contesta al seu marit la senyora Stockmann.

Una obra immortal sobre la corrupció del poder i la manipulació dels mitjans informatius al servei d’aquest mateix poder, per fi en la seva versió original, sense adaptacions, tal com la va escriure Ibsen.

[GdL-EB, valoració] Llegim la traducció al català −a càrrec de Jem Cabanes− de l’obra de teatre Un enemic del poble de Henrik Ibsen publicada l’any 1985 per Edicions 62 i «La Caixa» (pàgs. 19-157) dins la col·leció Les millors obres de la literatura universal .


Henrik Ibsen, Un enemigo del pueblo, adaptada per Àlex Rigola

[Resum] Amb Un enemigo del pueblo, Ibsen crea un gran discurs sobre el conflicte entre l’individu i la societat. Àlex Rigola trasllada aquest conflicte moral i d’interessos a la realitat d’una companyia de teatre:

Fins a quin punt som lliures? A quin preu? Ens autocensurem? Quin valor té el nostre vot? És legítim votar pensant més en els interessos propis que en el bé comú? Tinc dret a vendre el meu vot? Si això és el que pretenc, ¿he de ser privat d’aquest vot? Quantes vegades ens està permès desviar la mirada davant d’una injustícia a canvi de no perdre la feina o ferir a una persona o perdre una posició o arriscar el nostre físic? Què som capaços de callar a canvi de la supervivència econòmica de la nostra família?

Una companyia d’arts escèniques rep subvencions públiques atorgades per un partit polític amb ideals i accions contràries a la seva ètica. Els membres de la companyia decideixen callar l’imprescindible per no perdre les ajudes que donen viabilitat al seu projecte artístic. Amb quina força moral pugen després a l’escenari i intenten mostrar-nos la seva visió del món?


[Imma Prats, GdL-EB, Temporada Alta] Alguns membres del GdL-EB assistim a la representació teatral que, en el marc del festival Temporada Alta, es fa a Girona de l’obra d’Ibsen, adaptada per Àlex Rigola.  La vigília de la representació tenim l’oportunitat de tenir una xerrada amb Àlex Rigola al a biblioteca Antònia Adroher, del barri de Taialà de Girona, per explicar-nos l’entrellat de la posada en escena de l’obra.

Trobada amb Àlex Rigola a la biblioteca Antònia Adroher (Foto: Gala)

Àlex Rigola no només ens va parlar de què anava l’obra, o la peça com ell l’anomena, sinó, i també, dels objectius de la seva posada en escena, així com reflexions argumentades sobre el tipus de teatre que li interessa i les funcions que creu hauria de tenir el teatre d’avui. Les idees anaven sorgint en un clima de diàleg amb nosaltres, relacionades i concretades sovint, en exemples de la vida social i política actuals. En faig un resum:

  • Tots tenim la nostra ètica, els nostres valors, però quan aquests toquen els nostres interessos personals, canviem de posicionament, i això ho veiem sobretot quan passa en els altres.
  • Entre ètica personal i interessos propis ens trobem en conflicte, això fa que quasi cada dia ens traïm, o bé directament o buscant justificacions per quedar tranquils. Vivim contínuament en tensió amb la nostre ètica. Tothom té la seva part fosca.
  • Aquesta peça parla d’aquesta balança, en primer terme, i de la llibertat d’expressió.

Va citar al pensador anglès John Stuart Mill que a l’any 1859 va escriure Sobre la llibertat, a on diu: «Una democràcia és quan un sol pensament, contrari al de la majoria, per amoral que sigui, té la possibilitat d’expressar-se i un espai on fer-ho». Segons Rigola «això defineix molt més la democràcia que el fet de poder votar. Això també surt a la peça, on es posa en dubte el sufragi universal. I com que sovim veiem més en els altres que en nosaltres mateixos, la contradicció entre valors ètics i interessos personals, la peça intenta fer rellevant aquesta contradicció en el públic que assisteix a la representació».

També va citar a un altre filòsof, en Jason Brennan, autor de l’obra Contra la Democracia, a on amb gran demagògia, afirma que podria passar que per una majoria de votants i degut a una falta d’informació, o per no tenir prou consciència de la responsabilitat del vot, es donés suport a mesures polítiques i candidats amb els que en realitat no s’estigués d’acord, o fins i tot anessin en contra dels propis interessos dels ciutadans. Brennan considera que una bona solució seria experimentar amb el que anomena apistocràcia, o el poder dels que saben. La seva proposta es basa en assumir que potser resultaria més eficient donar un poder polític de vot, diferent a cada persona. Rigola considera que «aquestes teories coincideixen molt amb el que escrivia Ibsen en aquell moment. No és el meu pensament, però sí que interessa portar-lo a debat, fent trontollar el que és el sufragi universal. Resulta interessant perquè tot el que et fa trontollar et fa pensar, o canviar d’opinió, o confirmar els teus pensaments».

Davant la pregunta de què ens pot servir el teatre?, Rigola  expressa que «m’agrada que el teatre generi preguntes, creï bellesa, emocions, sacsegi, no per adoctrinar, sinó per fer mirar diferent. Jo poso una lupa a les coses. M’agrada el teatre, sobretot pel que té de personal, directe amb el públic i això passa en aquesta peça. Assistim a una assemblea polític-ètica. La gent surt del teatre parlant de política, no de teatre».

Rigola acaba la trobada confessant-nos confidencialment, però sense dubtes, que «el sufragi universal no és només anar a votar, és molt més que això. És el que ens fa iguals a tots, siguin quines siguin les nostres condicions i conviccions: una persona, un vot».


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: