2018, desembre (B) – 2010, agost

John M. CoetzeDesgràcia

[Contraportada] A cinquanta-dos anys, el professor David Lurie està divorciat, ple de desig però desproveït de passió. Quan s’esbomba entre la societat del Cap una aventura sexual amb una estudiant, perd la feina, és bandejat pels amics i ridiculitzat per l’exdona. Es retira a la granja aïllada de la seva filla Lucy, on una visita en principi breu es converteix en una perllongada estada en què David mira de treure l’entrellat de l´únic vincle fort que li queda. L’intent de relacionar-se amb la filla i amb una societat que no para de produir nous conflictes socials es veurà interromput per una tarda de violència que sacseja totes les seves creences i amenaça de destruir la seva filla.

[Crítica, blog PliegoSuelto]

[Critica, blog Libros y Literatura]

[Critica, blog Literafricas]

[Jordi Artigal, GdL-EB] Després de dos mesos immersos a Temporada Alta, llegint textos, anant a veure dramatúrgies i reflexionant amb les companyes del grup de lectura de tot plegat, aquest desembre hem retornat al món de la novel·la. En tenia ganes. I ho hem fet amb “Desgràcia” de J. M. Coetzee. Ja l’havia llegit feia anys, cinc o sis, i el record que en tenia era de desassossec. Només recuperar el llibre de la meva petita biblioteca (la traducció castellana de Miguel Martínez-Lage) i tornar veure la fotografia de la coberta on es veu un gos famèlic perdut enmig del no res, ja l’hagués deixat a la lleixa altre cop. Això també passa en els grups de lectura, a vegades no et va bé llegir una obra que ja fa mesos has pactat la seva lectura amb les companyes del grup. Però el nostre grup és afortunat i des de fa anys la tria consensuada en un sopar anual el mes de juliol busca obres de gran qualitat literària. Aquesta voluntat de llegir grans textos, per molt complexos o “difícils”, crec que és un dels grans encerts d’aquesta petita escola de lectura que és el nostre club lector. És una aposta segura.

El vaig començar a rellegir una tarda i l’endemà el vespre ja l’havia acabat. Vaig entendre sense ser–ne massa conscient, que el text, si no em volia perdre en un laberint de temes i reflexions, em demanava una continuïtat en la lectura. És una obra amb un personatge central que un narrador extern ens el va seguint, explicant i revelant, sense deixar–lo mai, encara que l’acompanyin altres personatges secundaris.

Crec que és una novel·la que ens vol dir moltes coses i on ens endinsem en el món caòtic de la Sud–Àfrica del final de l’apartheid, com també en el submón universitari o en el món rural de la societat post industrial. Però per mi el tema central de la novel·la és el del llenguatge, el del llenguatge com a camí per trobar explicacions de qui som, d’entendre i entendre’ns.

Ben aviat hi trobem el comentari del narrador parlant del personatge central (professor universitari, cinquanta dos anys, divorciat, viu sol i té una filla que viu al camp):

Su opinión, por más que no la airee, es que el origen del habla radica en la canción, y el origen de la canción, en la necesidad de llenar por medio del sonido la inmensidad y el vacío del alma humana (pàg. 10)

Jo diria que hem de recordar aquesta cita durant tota la lectura doncs ens mostra el camí que seguirà el protagonista i per tant la novel·la

Una de les coses més boniques, interessants i originals de la narració és que ens explica aquesta cerca a dos nivells que aniran confluint per ser una sola cosa al final de la història. No oblidem que aquest personatge és un professor de comunicació de la universitat i que està donant classes de literatura i en concret de poesia romàntica. I encara més: està escrivint un llibre sobre Lord Byron i el seu poema Lara i la seva relació passional dins el poema amb Teresa, aquella noia de Venècia que oblidarà per acabar els seus dies a Grècia. Per tant ens trobem amb una persona que “no era de la cabeza su locura, sinó del corazón (pàg. 43)”. Que conduït íntimament pel desig es troba que perd tot equilibri quan la prostituta amb la que manté una cita cada dijous, davant de la possibilitat de perdre l’anonimat, deixa les cites per no veure’l mai més. Aquest desig, aquesta màxima del dret al desig el portarà a una relació, amb violació inclosa, amb una jove alumna de la seva classe. El professor ens diu del poema de Lord Byron (pàg. 43):

Fijaos en que no se nos pide que condenemos a este ser que está loco del corazón, este ser en el que parece haber algo connaturalmente contrahecho. Muy al contrario, se nos invita a comprenderlo, e incluso a tomarle simpatía. Pero la simpatía tiene un límite. Aunque viva entre nosotros, no es uno de nosotros. Es exactamente lo que él mismo se ha llamado: un bulto, esto es, un monstruo. A la sazón, según sugiere Byron, no será posible amarlo, o no al menos en el sentido más profundo y más humano del término. Está condenado a la soledad (pàg. 43)

I el professor acabarà així, amb una solitud extrema.

Tot seguit anoto unes quantes cites que crec que mostren aquesta centralitat del llenguatge com a reflexió:

–Lucy es nuestra benefactora –dice Petrus, y luego se dirige a Lucy–: Eres nuestra benefactora.

Es una palabra de mal gusto, o a él se lo parece: es una palabra de doble filo, que agría ese instante. ¿Puede echársele la culpa a Petrus? El lenguaje al que se confía con tanto aplomo, pero es imposible que él lo sepa, es un lenguaje hastiado, que se desmenuza con facilidad, que está recomido por dentro, como si lo hubieran atacado las termitas. Solo cabe fiarse de los monosílabos, y tampoco de todos.

¿Qué se puede hacer? A él, que no hace tanto tiempo fue profesor de Comunicación, no se le ocurre nada. No se le ocurre nada que no sea empezar otra vez por el avecé. Cuando regresen las grandes palabras reconstruidas, purificadas, listas para otorgar confianza una vez más, él ya llevará mucho tiempo criando malvas.

Se estremece como si un gusano acabara de pisotear su tumba (pàg. 153)

Al final aquest personatge central que tantes coses li han passat i la seva reflexió sobre el poema i la protagonista, que hi ha darrera el poema, acabaran confluint:

Así es como él la había concebido: una pieza de cámara en torno al amor y la muerte, con una joven apasionada y un hombre de edad ya madura que tuvo gran renombre por su pasión, aunque esta solo sea un recuerdo; una trama en torno a una musicación compleja, intranquila, relatada en un inglés que de continuo tiende hacia un italiano imaginario (pàg. 212)

¿Hallará en su corazón el ánimo suficiente para amar a esa mujer sencilla, normal y corriente? ¿La amará lo suficiente para escribir música para ella? Si no pudiera ¿qué le quedaría? (pàg. 214)

Así es como ha de ser en lo sucesivo: Teresa presta voz a su amante, y él, el hombre que habita en la casa desvalijada, ha de dar voz a Teresa. A falta de algo mejor, que los cojos guíen los tullidos (pàg. 215)

Ante el piano se pone a trabajar ensamblando y anotando el arranque de una posible partitura. Hay algo en el sonido mismo del piano que le estorba: es demasiado redondo, demasiado físico, demasiado rico. En el desván, en una caja repleta de viejos libros y juguetes de Lucy, recupera el pequeño banjo de siete cuerdas que le compró en las calles de KwaMashu cuando Lucy era una niña. Con ayuda del banjo comienza a anotar la música que Teresa, ora dolida y ora colérica, cantará a su amante muerto, y que ese Byron de pálida voz le cantará a ella desde la tierra de las sombras (pàg. 216)

En calidad de abuelo seguramente quedará también por debajo de la media. Carece de las virtudes de los viejos: ecuanimidad, afabilidad, paciencia. Pero tal vez lleguen esas virtudes tal como otras desaparecen: la virtud de la pasión, por ejemplo. Tendrá que echar un nuevo vistazo a Victor Hugo, el poeta que mejor ha plasmado la condición del abuelo. Puede que en él consiga aprender alguna cosa (pàg. 254)

Voldria acabar aquestes notes, que penso que només podran ser útils a les persones que ja hagin llegit la novel·la, amb l’altre tema que aborda d’una manera aparentment secundària però que he viscut com a molt rellevant i no és més que el de la societat patriarcal. El patriarcat explicat des de dins, des del violador que justifica la seva pulsió i que no vol prescindir–ne i que veu que la història està canviat, que les relacions de poder també i que serà la seva pròpia filla la que restarà sotmesa per una nova forma patriarcal.

–Fue tan personal…– dice –. Lo hicieron con tanto odio, de una manera tan personal…Eso fue lo que más me asombró. Lo demás… Lo demás casi era de esperar. ¿Por qué me odiaban tanto? Yo ni siquiera los había visto en toda la vida.

Espera  a que diga más, pero por el momento parece haber terminado.

–Fue la historia lo que habló a través de ellos –propone al fin–. Una historia llena de errores. Míralo de esta manera, puede que te ayude. Tal vez pareciera algo personal, pero no lo fue. Fue algo heredado de los ancestros (pàg. 185)

–Si hubieran sido blancos no hablarías de ellos como estás hablando –dice él–. Por ejemplo, si hubieran sido malhechores blancos de la ciudad de Despatch.

–¿Ah, no?

–No, no hablarías así. No quiero echarte la culpa de nada, no se trata de eso. Pero tu estás hablando de algo completamente nuevo. De la esclavitud. Ellos pretenden que tú seas su esclava.

–No, no es cuestión de esclavitud. Es cuestión de sumisión, de sometimiento, de estar sojuzgada (pàg. 188)

[Núria Nogareda, GdL-EB] Llegir “Desgràcia” de J. M. Coetze és tasca duríssima quan encara es té al cap, tot i que amb alguna lectura entremig, “La neta del senyor Linh” Tasca duríssima perquè aquest darrer llibre és un cant a la vida malgrat tot, al caliu de les relacions humanes per damunt de tot, a la comunicació fonda fins i tot sense un llenguatge comú, millor dit, sense un idioma comú. El llenguatge, la comunicació entre dues persones és en aquest cas la simpatia que s’estableix entre dos homes que no es pregunten qui és l’altre. Són, la vida ha fet que es trobessin, s’accepten, s’ajuden i s’estimen amb una amistat tota neta i poderosa, poderosa fins i tot per sobre la mort. Així ho explica el final del llibre.

Agafem “Desgràcia” Sembla que es complau en treure la poesia de la vida, encara que té passatges meravellosos. Però al fons, al fons, el títol ens adverteix: “Desgràcia” Igual que en anglès “Disgrace“.

I ve cap la cançó de Queen, you are a big disgrace, que seria més aviat ets de vergonya, ets la deshonra de la família, fas pena, ets un desgraciat. To disgrace seria doncs deshonrar i disgrace seria deshonra, ignomínia.

Intrigada, navego per la xarxa i trobo (lamento no haver anotat les pàgines consultades) una acceptació específica de la paraula disgrace en l’ambient acadèmic:  En aquest context, es tradueix  He was disgraced and banned per va ser destituït i desterrat. La situació del protagonista, que es troba expulsat no sols del seu lloc de treball, sinó de tota la societat. S’ha convertit en un big disgrace, de fet en un marginat com el que Freddy bressola.

Fuig, va amb la seva filla que ha fugit del model de vida del pare, aquest model de vida de persones que Rolando Vazquez defineix com d’un “subjecte desarrelat que ha perdut el nosaltres, la relació viva am bel món, que sobreviu en la superfície del desig…  “

Però recordem la neta del senyor Linh i salvem el protagonista: al final l’acadèmic civilitzat no abandona la filla salvatge. La filla que, per incomprensible que ens sembli, accepta una nova vida sortida de la violència que ha sofert i que se sotmet a unes formes socials que no entenem, que ens resulta impossible entendre. Unes formes socials que acullen una persona deficient i que bressolaran una nova vida.

He de dir que no vaig llegir el capítol de l’atac. La filla lliga els gossos, ja es veu què vindrà. Odi, violència. Unes pàgines menys. Violència, odi.  El mon salvatge? El mon avançat?


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: