2020, març

Bernardo Atxaga, Obabakoak

[Resum] Obabakoak reuneix les apassionants històries dels habitants del territori de Obaba: el professor de geografia que recorda la seva estranya relació amorosa amb una noia que només coneix en les seves cartes, la jove mestra que ha d’aprendre a combatre la solitud al llarg d’un fred hivern, la relació d’un canonge amb un nen perdut al bosc, l’escriptor que dóna un gir a la seva vida quan descobreix un detall sorprenent en l’ampliació d’una vella foto de l’escola.

Bernardo Atxaga (Premi Nacional de les Lletres Espanyoles 2019) fila amb mestria totes aquestes històries, i les que ens expliquen els seus personatges, per celebrar el poder de la paraula: les velles cartes on es consignen els secrets i les confessions més íntimes, els records , els llibres que ens porten a altres llocs -les freds carrers d’Hamburg, els verds prats d’Euskadi, la selva de la Amazonia- i que ens tendeixen un cop de mà per rescatar-nos de la soledat. Adaptada a el cinema amb el títol Obaba.

[GdL-EB – Jordi Artigal] Vaig llegir per primera vegada Obabakoak just quan van sortir la traducció catalana, l’estiu del 90 del segle passat. Durant tots aquests anys he anat construït un record d’aquella lectura que ara he comprovat que no tenia res a veure amb la història que s’explica. Per a mi, en aquell record, Obabakoak era la novel·la que parlava del món d’Euskal Herria, de les valls interiors, de la seva tradició oral i les seves característiques com a comunitat. Res, una cosa estranya que suposo vaig anar creant a partir de diferents lectures, tant d’altres  textos del mateix Atxaga com d’entrevistes i opinions personals de l’autor.

Aquesta segona lectura ha estat doncs un autèntic descobriment. I al ser-ne una joiosa revelació m’agradaria parlar-ne a poc a poc i ho començaré fent pel final. De la mateixa manera que abans d’iniciar la novel·la pròpiament dita hi trobem un escrit firmat per Ibon Sarasola titulat “A manera d’introducció a la literatura basca”, al final hi ha un text del propi Atxaga titulat “A manera d’autobiografia”. En aquestes darreres pàgines l’autor fa una comparació del joc de l’Oca (que representa a l’igual que els contes tradicionals, una determinada concepció de la vida, amb els treballs i els dies que ens toca passar en aquest món), una comparació deia del Joc de l’Oca amb la vida de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, feta per tant per ell mateix fent-ho per extensió a tota la seva generació d’escriptors en llengua basca. I això em porta a recordar una tarda del 13 de juliol de 2018 al poble de Terrats, al Vallespir. L’endemà d’aquest dia i que era el dia nacional de França, la selecció Francesa havia de jugar la final del mundial de futbol que es celebrava a Rússia amb Croàcia. En Joan-Lluís Lluís, l’escriptor que havia guanyat el Sant Jordi l’any anterior, esperant una festa nacional de màxima celebració patriòtica, com a acte d’autodefensa, va convidar a passar la tarda a casa seva a un grup d’amics. Com que era la primera vegada que estava a casa seva, com sol passar, en Joan-Lluís en va mostrar la seva biblioteca. Enmig de d’altres coses vaig observar una gran col·lecció de taulers de jocs d’oca. Ell, tot de passada, em va explicar que en feia col·lecció.

Retorno al text d’Atxaga, on al final, després d’explicar el  camí recorregut, de la vida, de les històries, com si fos anar passant les caselles del joc, entre voluntat i atzar, ens diu:

“…Jo miro el tauler, veig la vinyeta cinquanta-dues –la de la presó-, veig la vinyeta cinquanta-vuit –la de la calavera-, veig, just a la vinyeta seixanta-dos, l’anterior a l’estany de la Gran Oca Mare, un home sinistre vestit de verd i amb barret de copa…i no ho acabo de veure clar. (fa referència a no veure clara la continuïtat de la llengua basca com a llengua literària i per tant la seva supervivència)…Però ho continuarem intentant, continuarem escrivint. El tauler hi és perquè hi juguem. “

L’endemà d’haver llegit aquestes coses vaig escoltar el discurs de sis minuts que en Joan-Lluís havia fet uns dies abans a Perpinyà i em va agradar molt i li vaig enviar un WhatsApp amb aquest text final de la novel·la de l’Atxaga, dient-li que em semblava que el podia haver escrit ell, cosa que uns moment després que si. Atzars, realitat, ves a saber…

En fi, que tot plegat, els contes d’Obaba, potser tenen més a veure del què em pensava en la primera lectura de Obabakoak d’ara fa trenta anys. Aquesta voluntat de seguir explicant històries en la pròpia llengua i de les seves dificultats. No de la tradició literària, que aquesta ja és general, sinó dels imprescindibles antecedents de la llengua literària que l’escriptor necessita perquè aquesta funcioni. Perquè també, entre moltes altres coses, algunes de les quals haurem de parlar-ne després, també d’això va aquesta novel·la o aquest conte revestit de molts contes.

Seguim en aquesta part final de la novel·la. El darrer capítol, com una “Z”, després de l’anterior “X i Y”, o sigui al final de l’abecedari, al final de les lletres que conformen paraules i que aquestes seran utilitzades per escriure frases que posades unes després de les altres construiran contes i perquè no, possiblement també novel·les, porta per títol “La torxa”. Un dels personatges ens parla de “l’entorxa viu mentre conserva la flama”, que aparentment fa referència a l’enteniment del protagonista i també narrador que ha perdut les seves capacitats intel·lectuals, però també, jo crec, a la pervivència d’aquesta torxa que es van passant els escriptors literaris d’una mateixa llengua. I és aquí on també fem referència a una de les coses que ens remet Obabakoak: realitat? ficció? On comença una i acaba l’altre. En aquest joc entre oques, dracs o llangardaixos on comença la veritat i la mentida? La literatura és un joc i no te cap utilitat? Les mares inventen històries per avisar els seus fills dels perills de la vida. I amb aquestes reflexions el protagonista narrador acaba patint les conseqüències dels perills que aquestes històries ens adverteixen. Realitat? Literatura? I és aquí on es fa gran Obabakoak, amb aquestes reflexions sobre la literatura, la cerca de la bona literatura, de com fer-ho i de quin sentit te. Tot això des d’aquesta llengua amb pocs parlants, des d’aquesta literatura amb pocs antecedents, sense quedar-se només amb les coses particulars. No, des d’aquí es fa les grans preguntes, les que interpel·len a tothom, sigui d’on sigui, parli la llengua que parli.

Tot això ens arriba després que els dos amics protagonistes del viatge cap Obaba reflexionin sobre el què és el conte, precisament en el capítol titulat Sobre els contes “…la clau no és inventar una història, la veritat és que d’històries n’hi ha de sobra. La clau és en la mirada de l’autor, en la seva manera de veure les coses (l’estil que ens diria Jaume Cabré). Si realment és bo, prendrà com a material la seva pròpia existència i en copsarà alguna cosa d’essencial…Si és dolent, mai no traspassarà la frontera del merament anecdòtic…” Una clara explicació del què per Bernardo Atxaga és l’art d’explicar històries. I d’aquesta nova lectura del seu text em quedo precisament amb això, amb la seva enorme capacitat de fabulació parlant de coses seves però que alhora són essencials. Potser cansat de tantes lectures d’escriptors contemporanis que, encara que escriguin molt bé i estiguin plens de recursos literaris, no tenen històries per explicar, o les que tenen no ens fan volar. Aquest estil que hi trobem a Obabakoak, que respira de la tradició oral, que et vol fer seure i que l’escoltis i que un cop assegut et porta on vol, sense deixar de fer-te preguntes essencials.

Però el text segueix i els dos amics ens parlen també de la necessitat d’un bon final, que els bons contes el necessiten, escoltem-los: “No n’hi ha prou amb la mirada que sap copsar l’essencial. Un bon conte també necessita un final fort…Un final que sigui conseqüència de tot l’anterior i alguna cosa més. I aquesta necessitat explicaria, em penso, l’abundància de contes que acaben amb un mort…” Tot seguit, en aquella nit de cerveses i d’històries, asseguts sota un arbre, el protagonista manifesta que no li agrada el final del conte “El criat del ric comerciant” que l’anglès els ha explicat. Recordeu, el criat ha vist la mort al mercat de Bagdad i demana al seu amo el millor cavall. Vol fugir cap a la ciutat més remota perquè no el trobi. És el que la mort havia esperat que feria i així l’atraparà. No, el nostre narrador no el vol aquest final, a la manera d’un Stendhal que ens diu que la literatura és com el mirall posat al costat del camí i que copsa la vida, o la Rodoreda quan ens parla del bosc dels miralls trencats, Atxaga fa metàfora amb els miralls que reflecteixen el criat perquè aquest pugui despistar la mort. I així el conte que conté molts de contes, la novel·la obabakoak, acabarà amb la mort “intel·lectual” del protagonista narrador, com un bon conte ha de fer, però també amb un capítol afegit i autobiogràfic que foragita aquesta mort que ja no és la del protagonista de la novel·la, sinó d’una literatura?

Per acabar voldria fixar-me en una petita qüestió anecdòtica que he trobat dins el capítol més llarg titulat “Nou paraules en honor del poble de Villamediana”. Fa uns mesos, com editor aficionat, he publicat juntament amb altres persones un conte il·lustrat  titulat “Peces fuera del agua”, on l’autora, Mercedes Zorrilla, juga amb la metàfora del riu sec i de la vida d’aquest i dels seus peixos, tot esperant la pluja i la riuada. En el conte central de la novel·la de l’Atxaga llegim:

“ – Vostè què pensa, que Villamediana té riu o que no en té? – li vaig preguntar.

– Que no 

– Doncs els del poble no es posen d’acord sobre la qüestió. Alguns afirmen que sí que n’hi ha, de riu, però li falta aigua i només aigua….

– La gent del poble diu també que fins i tot hi va haver una inundació a causa d’aquest riu …durant la inundació uns veïns havien vist un cavall blanc muntat per un genet vestit de vermell. Que el genet s’havia dedicat a assotar les aigües amb un fuet, fent-les retrocedir…”

Literatura, ficció, històries orals, anècdota…unes i altres s’enllacen dins la nostra memòria i s’alimenten i es reinventen i amb el temps esdevén coses noves i una mateixa novel·la és tantes novel·les com lectors i lectures té, tot depèn de tu, de la teva lectura.

[GdL-EB – Josep Palahí] El llibre de Bernardo Atxaga no és llibre fàcil d’entendre si abans no es coneix l’autor i la seva obra. Està dividit en tres apartats: El primer seria sobre la fatalitat i dificultat dels joves a l’hora d’entrar al món dels adults. El segon seria sobre els començaments de la Cultura del País Basc i per últim el tercer seria sobre els Contes.  Com a altres llibres que deixen petjada, a mesura que és va llegint es va entrant en el “Ric Univers” de l’autor i es compren el que vol explicar.

El llenguatge es poètic. La descripció dels personatges es senzilla i profunda al mateix temps. Tant els fets històrics com la denominació d’animals i plantes denoten un gran coneixement de la matèria.

Gran autor i gran llibre.

[Gd-LEB – Maria Casacuberta] Obabakoakde Bernardo Atxaga es l’obra que el consagra com a escriptor, s’ha publicat en 20 països i traduït a 32 llengües. L’obra consta de 26 contes o relats, que llisquen entre llegendes, records, vivències i confessions secretes…Si bé cada historieta compta amb personatges i argument propi, la seva sinopsi juga entre fantasia, invent i realitat, sorprenen i complauen a la vegada. Les qüestions que hi planteja l’autor són universals; cada conte és una obra mestra, això fa que es mantingui la constant atenció.

El lector subtil, hi pot entreveure una al·lusió metafòrica entre les arrels del poble basc i un espai concret el poble rural d’Obaba. Jo diria que l’autor on més se identifica és al final del llibre, en el personatge del “abuelo” de l’últim conte, mostrant l’orgull basc i l’amor a la seva llengua l’euskera.

[GdL-EB – Múria Nogareda] Tinc el cap ple de coronavirus, però intentaré centrar-me en un petit poblet basc, de nom Obaba. que he conegut per les peripècies i personatges descrits per Fernando Atxaga, un poble que es fa molt real a traves de la seva literatura. Per mi, aquest és una de les trames principals d’aquesta obra, la fusió entre realitat i ficció, racionalitat i veritat. Quasi al final es racionalitzen els fets que semblen pures elucubracions d’una ment dedicada a la creació literària. Però en canvi en acabar, tot es gira i el que semblava imaginació resulta ser la realitat. I això ho he trobat no tan sols al final, sinó que els personatges semblen moure’s tota l’estona entre un mon real (literari!) i un mon pretesament irreal.

Un altre tema principal al meu entendre és el plagi, i aquí m’agradaria tenir una cultura de veritat i no una cultureta de fragments que m’arriben per encontres diversos, que si un llibre, que si un article, que si un comentari, que si un uasap. Al primer conte es menciona el club Eichendorf. Eichendorff era un romàntic (ara hauria de consultar de nou el senyor google) i quan l’oncle es declara per fi partidari del plagi, menciona el romanticisme com el moment històric en que aquest passa a ser mal vist. I per tota la obra semblen ressonar altres històries, algunes conegudes, com els Evangelis “En verdad te digo que son hipòcritas….originan cargas pesadas . . . y las colocan en los hombros del vecino…” (P 403)

O tal vegada jo hi trobo moltes ressonàncies perquè és una obra molt bona, capaç de despertar coses que duem a dins.

Bé, esperem que el coronavirus se’ns quedi al cap i que no transgredeixi com ho fa el llangardaix aquest límit, que no ens entri al cos, o que si ho fa, ho faci fluixet, fluixet. Ho desitjo de veritat per tothom.

PD: Volia matisar això de plagi, considero que seria recreació, o més ben dit, re-Creació. I aquí és on ensopego de nou amb la meva incultura general, perquè, què es considerava plagi abans del romanticisme? Per a mi avui seria una còpia descarada, no el que m’ha semblat que travessa tota l’obra, reminiscències d’altres contes, d’altres històries que perduren i es re-Creen i reneixen nous contes, noves històries.

També volia dir que, a partir de que apareix l’ampliació de la fotografia i la menció al llangardaix i a la mala voluntat de qui el té a la ma, les històries s’interrompen i s’enllacen unes amb les altres, com fa Sherezade per tal de mantenir l’atenció del príncep.

Re-creació?

[GdL-EB – Mariona Rodà] Ha sigut un plaer llegir Obabakoak (com qui gaudeix d’un bon tall de xocolata i et queda aquell bon regust a la boca). EL vaig començar fa un mes i he tingut temps i ganes de rellegir-lo.

Penso en Obabakoak com la construcció de petites capelles que a mesura que es van acabant, s’acaba construint una gran catedral.

A Obab. he redescobert el gust més íntim pels contes: la brevetat, la destil·lació d’allò que és important… és l’antítesi d’una gran construcció amb un argument continuat com seria la novel·la. Amb tot i això Obab. amb la suma de d’aquests petits contes acaba esdevenint una gran història amb fil argumental al començament i al final.

Per a mi la bellesa d’aquesta obra és en part gràcies a l’ús de la llengua (sigui basca o qualsevol altre), i d’un vocabulari exquisit -que planeja al llarg del llibre. L’essència de la paraula -que ell mateix hi juga quan en busca la última.

Crida l’atenció que en tot el relat, que és extens, no hi hagi ni un sol mot barroer o malsonant, tot el contrari, amb ironia sap fer-nos somriure unes quantes vegades.

M’ha emocionat la sensibilitat dels personatges: és extraordinari com en el relat ens va conduint a mons ben diversos: des del dia a dia d’una mestra d’escola fins a l’Amazònia. Trobo que enfila meravellosament bé la quotidianitat del seu territori -el terroir com diuen els francesos- , Obaba amb les seves gents i els seus fantasmes (llangardaixos) . Hi crea un petit univers.

Potser la única peça que no m’ha acabat d’encaixar han estat els contes fantàstics de les mil i una nits( el criat del ric comerciant i Dayoub…)

Resumint: m’ha captivat la utilització del conte per crear una sòlida novel·la i l’ús extraordinari de la llengua. Es una novel·la totalment recomanable.

[GdLEB – Gala (Halyna Korpan)] Penso que “Obabakoak” no deixa indiferent a cap lector. En aquesta  novel·la autor amb una gran mestria reuneix les histories dels habitants d’Obaba, un imaginari poble basc. Són 26 relats. Tots amb una narració excel·lent, però alguns els he trobat  massa curts, m’hagués agradat que continuessin…

L’he trobat molt interessant, amb els personatges ben destacats. Llegir la descripció de la natura, els animals… ha sigut una delícia. 

Relats de la segona part són reflexions sobre la vida, cerca personal, històries d’amor, gelosia, venjança, lluita per sobreviure, fins i tot un canvi radical de personalitat (Margarete i Heinrich). 

Els debats literaris de la tercera part son molt interessants. He gaudit molt amb el narrador. 

Per a mi ha sigut una lectura atractiva que provoca la imaginació amb tots els detalls.  José Irazu Germandia (Bernardo Atxaga) és un gran escriptor.

[GdL-EB – Mª Rosa Llauger] Fa escassament 5 minuts he tancat el llibre per l’última pàgina. Fins ara no he llegit cap dels comentaris que han enviat els amics del grup de lectura, ni he indagat per internet, buscant comentaris sobre l’autor  ni sobre la seva obra. Em sap greu, com sempre, no saber trobar espais de lectura més llargs i amb mes bones condicions per la concentració. Ara, només vull deixar per escrit les meves primeres impressions després de tancar el llibre:

Tanco el llibre i continuo submergida en aquesta atmosfera que m’ha embolcallat en el transcurs de totes les estones de lectura. La vivència d’haver estat unes quantes nits hipnotitzada pel ball d’unes flames d’una llar de foc d’un caserío de l’Euskal Herria més profunda i bressolada per la veu d’un narrador que, com a les mil i una nits, va lligant un relat amb el següent fent-nos viatjar, només amb el poder de la paraula, per llocs, èpoques, experiències i sentiments variats que ens van atrapant i seduint cada vegada amb més intensitat.

El narrador va descabdellant el seu relat amb una aparent fluïdesa i facilitat. No fa gaires concessions als recursos poètics, només de tant en tant, com breus pinzellades de color que donen vida al tapís “de tots els colors del verd” de la seva terra, que com un fons d’escenari està present en tota l’obra.

Em dona la impressió que l’autor fa un homenatge a la tradició de la narrativa oral tan important, en el món rural fins fa poques dècades, en la transmissió de costums, valors i tradicions, i en vol reforçar la seva importància enfront de la literatura escrita, amb petits exemples de com pot canviar el significat d’un missatge d’acord amb l’expressió de la cara de les mares quan donen consells als seus fills petits per protegir-los dels perills que poden trobar-se.

Però després d’aquesta agradable primera impressió de tertúlies a la vora del foc, van sorgint els matisos, la diversitat i la profunditat dels temes. L’autor construeix una narració de narracions molt estructurada, que lligada amb un fil molt prim, quasi invisible, ens confronten amb temes que ens fan reflexionar d’una manera més profunda sobre aspectes socials, psicològics, filosòfics i de teoria de la literatura. La veu del narrador en primera persona ens interpel·la directament i utilitza recursos literaris diversos (cartes, diaris personals,…) per cedir la paraula als protagonistes d’algunes narracions que tenen un narrador omniscient.

Molt interessant la reflexió sobre temes literaris, plagi, romanticisme literari, meta literatura, intertextualitat…

… I final sorprenent, que et fa replantejar tot el que semblava lògic només unes poques pàgines enrere!!!

[GdL-EB – Carles Barceló] Obabaoak és un llibre que m’ha sorprès i captat l’atenció del principi fins al final, amb intensitat variable en el decurs de la lectura.

Mentre el llegia intentava sense èxit classificar el llibre (una mala costum que tinc), rascant en la memòria a la recerca d’altres llibres que s’hi assemblessin. No he estat capaç de trobar-ne cap. És una novel·la? No, no hi ha una trama argumental que relligui el relat. Obabakoak és un enfilall de contes que l’autor intenta embastar a partir d’una història comuna, com volent imitar els contes de Les mil i una nits. Al meu entendre, l’autor no sempre ho aconsegueix. Tot i que el poble d’Obaba pretén ser el nexe comú de totes les narracions, de vegades aquest nexe és molt forçat, fet aquest que sovint m’ha despistat ja que no sabia ben bé cap a on em volia conduir l’autor. De les tres parts en que es divideix el llibre m’han agradat, especialment, les primeres narracions de la primera part (Infanteses) i les darreres narracions de la tercera part (A la recerca de la darrera paraula).

Atxaga aconsegueix amb gran mestratge que moltes de les històries que s’expliquen a Obabakoak –sovint immerses en una atmosfera de realisme màgic que de vegades m’evocava Pere Calders, l’Alícia en el país de les mil meravelles o els contes que fa anys i panys es devien explicar a les cases de pagès al capvespre asseguts al davant de la llar– s’encavalquin en altres històries que al seu torn desencadenen noves narracions. Mons entreteixits com la vida mateixa. Aquest realisme màgic d’algunes de les històries m’ha transportat imaginàriament a indrets rurals perduts per les muntanyes i valls d’Euskadi en els quals encara no ha arribat la modernitat, on no hi passa res i, alhora, hi passa tot, on tot allò que no es pot explicar de manera racional es recorre als animals per explicar-ho.  

El llibre també m’ha complagut perquè m’ha permès fer una incursió en la literatura basca, nascuda de la tradició oral, que ha passat segles sense conèixer la lletra escrita, propagant-se de boca en boca, de veu en veu, transformada en milers de versions… També he gaudit amb les elucubracions ex cathedra que fa l’oncle davant del seu nebot al voltant del plagi en la literatura i de les múltiples variants que una mateixa idea literària va adquirnt amb el pas del temps adaptant-se al destinatari.

Finalment, el que sí m’ha convençut és la prosa d’Atxaga, realçada per una acurada traducció al català que no recorre a mots inaccessibles. Un estil impecable, ric, mesurat, net i personal que t’endinsa suaument en els contorns de la vila d’Obaba i les particularitats dels protagonistes.

En definitiva, un bon text mereixedor de ser guardat a la memòria de la bona literatura.

[GdL-EB Imma Prats] Si em poso a intentar escriure alguna cosa de la lectura de Obabakoak, ho haig de fer en primer lloc donant les gràcies al nostre grup de lectors i en concret a qui el va suggerir. No només he gaudit dels seus relats i fantàstics contes, també m’ha fet sentir admiració per la seva senzillesa amb d’estil literari (exempt de paraules que destorbin) i originalitat, per la riquesa simbòlica, per les estimulants reflexions que donarien peu a llargues tertúlies… A l’acabar la lectura, m’ha vingut la sensació d’haver llegit un llibre complert, amb final contundent.. Un clar exemple del que reflexiona l’amic del narrador a la qüestió de què li cal a un conte perquè sigui bo. Contesta així: “… la clau no és inventar una història -va concloure el meu amic-. La veritat és que d’històries n’hi ha de sobres. La clau és la mirada de l’autor, la seva manera de veure les coses. Si és realment bo, prendrà, com a material la seva pròpia experiència, i en copsarà alguna cosa d’essencial; n’extraurà alguna cosa que tingui validesa per a qualsevol. ” (pag.204, capítol “Sobre els contes”). Si remarco això últim, és perquè hi trobo el meu “punt de llum” en aquesta frase “en copsarà alguna cosa d’essencial”. És el que em fa tornar a la relectura per buscar aquestes essències, rescatar-les per compartir-les, contrastant amb les nostres pròpies, com ens toquen i mouen, què tenen de nosaltres, com ens emocionen… El resultat és que n’hi ha moltes i molt clarament mostrades, també gràcies al diàleg intencionat, a la proximitat màgica al servir-se de la primera persona verbal, a aquesta fusió inevitable autor-narrador. Una altra de les agradables sensacions que m’ha produït aquest llibre, ha estat la sorpresa quasi infantil d’anar desembolicant regals, o obrint les ninetes russes… una història en el present que arrastra una altra del passat i el condiciona, , com un passat queda actualitzat en el present (la nina grossa), i dins un conte i un altre… contes dins de contes, narracions contingudes dins d’altres… Un gran plaer, amb un final contundent… la seva fi, el seu gran tema.

[GdL-EB Jordi Artigal] Diumenge a la tarda. El sol del jardí surt i s’amaga, la casa està calenta. Hem dinat a fora, al migdia s’hi estava bé, ara estic llegint les nostres reflexions que ha recollit en Carles. Imagino que estem allà a l’Ateneu, al voltant de la taula, explicant-nos a la nostra manera. De fet és un plaer poder-ho llegir i tornar-hi, rellegir trossos d’Obabakoak, buscar significats a coses del text que els comentaris de tothom t’hi ha fet fixar. Per agafar un fil busco resposta a si Obabakoak és una novel·la o no. I rellegeixo en diagonal els contes de “Infanteses” Jo diria que ens parlen de l’arribada de la modernitat a Obaba. En el primer hi trobem el comentari del pare: “L’esperit és als llibres, Esteban. No en la foscor de l’església”. El pare ha jugat amb el fill amb una gran mentida, o una gran ficció, després que aquest torna del desmai que ha petit a l’església i serà aquesta història, aquest engany del pare, el què farà canviar la vida del jove. En el segon, ens parlar de Javier, com a fill de la terra, i ens ho explica per les cartes no enviades del canonge que la final sabrem que és el pare real. Aquest fill de la terra, que es torna senglar blanc i que és maltractat per tothom, te una vida que és conseqüència de no haver estat reconegut pel seu pare. Els dos contes estan escrits en tercera persona però com que ho intercala amb l’escriptura d’un dietari en el primer i de cartes el segon, en aquí és la primera persona que ens parla, creant com a present el què ha passat fa molts anys. El tercer, el de la mestra, retorna a aquesta imatge d’Obaba (del barri d’Albània de les afores) i el tancament de la gent. Els dos darrers sorgirà el tema del tren, de l’espera del pas del tren a mitja nit i del fet que a quest s’emporta els amors i els cavalls. Recordem que el tema dels trens seguirà sent important al final.

La segona part és la que trobo més lleugera i fora de la història. Però rellegint infanteses crec que tot plegat fa un conjunt narratiu unificat i amb sentit, encara que estigui ple de petites històries.

Per acabar aquestes notes dominicals. A l’entrevista que ens ha enviat en Carles hi ha un comentari de Bernardo Atxaga que ve a dir que la “retòrica” que hi ha a Obabakoak és una forma de narració de joventut i que ara ja escriptor madur, és molt més concret i no hi dona tantes voltes, l’importan seria de depuració i parlar de coses que un sap molt bé, com pot ser la pròpia vida. Doncs jo diria que és una pena doncs el que més em sedueix d’Obabakoak és precisament això, la seva capacitat de fabulació, de deixar-se anar, d’obrir molts fronts amb absoluta llibertat narrativa. Potser per això les novel·les d’Atxaga que he llegit posteriors a aquesta  (L’home solitari, El fill de l’acordionista i Set cases a França) no m’han interessat tant.

Ara si, la darrera. “El plagi” a la literatura i a l’art en general. Jo tampoc sé com funciona tot plegat, si que el XIX, amb el romanticisme arriba l’exaltació de l’originalitat, de l’obra nova, l’artista com a creador d’obres úniques, la individualitat. De fet encara hi devem ser-hi. En Obaba és tema recurrent i jo ho vull entendre com a conseqüència del debat propi dels anys vuitanta dels quatre joves escriptors que volen fer literatura basca, que tenen la preocupació de la que ens explica el propi Atxaga de crear una literatura sense antecedents propis i alhora fer-ho des de la modernitat. És com dir en els propis cercles literaris: escriviu, expliqueu-nos històries, les necessitem. D’aquí podríem parlar del conte “Mètode per plagiar”. He rellegit el següent conte, on aplica el mètode que proposa. “Una esquerda a la neu glaçada”. Quin títol més dolent, el pitjor títol de tots els contes que hi trobem en tot el volum. Hi trobem dos protagonistes Mathias Reimz i Philippe Auguste. Posant els dos noms al senyor google podem anar a: http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=villiers-de-l-isle-adam-philippe-auguste-mathias

Escriptor francès que va escriure contes sobre la crueltat. Estaria bé trobar un recull dels seus contes. Alhora, la història d’un assassinat a una expedició d’alta muntanya, en situació extrema i per gelosia, jo això, ja ho havia llegit!

Bé, que seguim gaudint del silenci d’aquesta estranya primavera, abraçades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: