2020, abril

[GdL-EB, Jordi Artigal] Jesús Moncada va escriure tres reculls de contes: Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999).  I tres novel·les: Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estrema memòria (1997).

Va escriure alguna cosa més però bàsicament aquesta és la seva producció literària. Dos mil pàgines entre contes i novel·les i un sol mon i una forma d’explicar-lo. A partir de la recreació de la Maquinensa que ell va conèixer, a partir de la petita realitat d’aquests poblet, Jesús Moncada i recrea un mon ric en personatges i històries. Ho deia John Berger: “Hasta hace relativamente poco tiempo, los únicos materiales de que disponían un pueblo y sus habitantes para definirse a sí mismos eran sus propias palabras habladas…Sin ese autorretrato –y el cotilleo, que es la materia bruta del mismo – el pueblo se hubiera visto obligado a dudar de su propia existencia” Moncada és aquesta oralitat que passa de generació en generació, on el present es confon i està lligat al passat i on es necessari explicar-lo perquè volem existir. Només en algun conte sortim de Maquinensa per anar a Barcelona. Si que Galeria de les estàtues passa bàsicament a una Saragossa  de nom Torrelloba (on Moncada hi anar a estudi) però les connexions amb Maquinensa segueixen existint. Les velles històries és desplacen a una capital de províncies, com els joves revolucionaris han anat a canviar al món fent de mestres als Monegros. Però tot plegat no deixen de ser històries Maquinenseres, els lligams hi perduren.  Personatges, llocs, situacions es van repetint, intercalant, tornades a explicar, com si poséssim llenya al focs d’aquesta oralitat, com per exemple en el pròleg de Calaveres atònites: “De la mort d’Arnau de Roda, l’últim dels amics del jutge, vaig assabentar-me’n a l’epíleg d’Estremida Memòria, una novel·la de Jesús Moncda. L’autor mequinensà, que viu a Barcelona i, com jo, al barri de Gràcia, me la va fer arribar acompanyada d’una carta on em demanava una entrevista: estava aplegant històries sobre el jutge Crònides i volia contrastar-les amb els meus records” Text firmat per un tal Mallol Fontcalda que es fa evident que és el mateix Moncada.

Pocs autors catalans hem llegit amb tanta ambició literària, exigència i intel·ligència. Autor que fuig dels premis, de la centralitat urbana, que deixa la pintura (un altre coincidència amb Berger) per passar a escriure per necessitat creativa personal. Quina sort tenir Moncada a la nostra literatura!

MEMÒRIA. Crec que la literatura de Moncada té com a tema central la memòria. La memòria individual i sobretot la memòria col·lectiva, la que anem creant plegats en la nostra vida comunitària. Podríem posar molts exemples, enumerar tot un seguit de cites per mostra-ho i fer-ho evident. Però no es tracta de fer memòria sinó de saber de què està feta la memòria. Cap novel·la de Moncada és lineal i la complexitat d’aquest narrar no lineal va agafant en cada llibre més riquesa, cada cop és més cubista com si diguéssim, fins arribar a “Estremida memòria” on ens trobem en una història antiga explicada per sis dones i un home; alhora, no tenint-ne prou amb això, l’autor hi afegeix unes cartes que li envia un personatge de la mateixa història amb comentaris de la filla. No només el temps no és lineal, també és personal, subjectiu i el què som i el què hem estat està sempre present. Com el tractament dels morts. La frontera entre vida i mort no existeix, tot està en un mateix espai. “Sorollar difunts i desarrelar-los de la mort planteja una qüestió certament espinosa: la tenebra, per assolada que sembli, regolfa tard o d’hora a la banda dels vius”

 I qui parla de memòria parla de vida i parla de ficció. Al començament de “Camí de Sirga”, quan ens narra l’inici de la desfeta de Mequinensa ens diu:

“Certament els testimonis resultaven impressionants. Ara bé, aquesta no era l’única característica que tenien en comú; en compartien una altra, potser insignificant però prou esclaridora del que va passar aquell dia nefast: tots, sense excepció, eren també absolutament falsos”.

Tota la narrativa de Moncada es sustenta en aquesta falsedat, les coses les expliquen els personatges, molts d’ells amants de les tertúlies de cafè, del què han sentit, del que recorden avui i han imaginat ahir. “La versió més escampada de la darrera detenció de l’Honorat del Rom sostenia que la parella de la guàrdia civil traslladà de seguida el pres del Cafè del Moll a la caserna però era una deducció errònia, un calc inconscient de les vegades que els vilatans havien presenciat el ritual esfereïdor al llarg de l’eternitat franquista: aquella tarda la caserna ja no existia” Tot fals, tot mentida, tot subjectiu, tot neix de la mirada d’un, i d’un altre i entre tothom construïm una gran falsedat col·lectiva, la única veritat. Realment el títol “Estremida memòria” és ben significatiu, imagineu sentir estremir la memòria?

LLENGUA. Tornem a “Camí de Sirga”, tots l’hem llegit i de fet podem dir que és la novel·la, la gran novel·la de Moncada, li va sortir rodona, I tornem un altre cop al començament, aquesta llarga frase que als lectors poc pacients espanta: “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei”. Tota una mostra d’intensions , la precisió, la riquesa de la llengua, el seu absolut domini. Tota, tota l’obra te una gran ambició literària, no es deixa res sense repassar, sense buscar la paraula justa, rica, precisa, pròpia. Com exemple he triat quatre frases del conte “La metafísica sota les acàcies: “Si fa bon oratge, seuen a la porta del bar i s’hi passen hores sota les acàcies. Com sabeu, és un punt de primera per matar l’aranya” “Als teresians els cabia un pa a la boca””Quan m’hi poso, no deixo res per verd” “Trepa de xarucs amb la molla rovellada” “El metge ha ficat la pota fins al garró” “Aquest merdolí l’ha ben fotuda” “no faré d’un seixanter una baldeta” Expressions populars, que el mateix corrector d’aquesta màquina no reconeix! I és que tot aquest enginys de saber escriure està al servei d’una narrativa que surt de la parla de la gent, i d’una gent concreta d’un lloc concret. I aquí rau el gran encant de l’obra de Moncada: partint d’un llogarret petit, marginal, ens parla de coses que ens interessen, i ens enamora com ho fa. I no és fàcil, podria haver caigut al barroquisme, en una explicació detallada, lenta, a cops repetitiva i pesada com la mateixa vida, però l’enginy literari ho pot tot.

HUMOR. Em sembla que tothom hi està d’acord que l’obra de Jesús Moncada respira humor per tot arreu, esdevenint una de les seves característiques més remarcable. Ironia que em molts moments carrega fort, sobretot amb l’església i tots els seus estaments i devots, i els militars, guàrdia civils i molt especialment amb la dictadura franquista. Fina ironia amb tots ells i també amb els poderosos, petits i grans; però de fet, es fot amb tothom i amb ell mateix. I l’humor sexual, li encanta explicar les rebolcades de fet i de pensament:  “Ara i adés, les tertúlies evocaven l’orgasme llegendari, a cada versió més sorollós, violent, sincopat i gemegaire, indiferent a timbres i llums, de la Casilda Quintana, la qual feia somiar despert l’Estanislau Corbera, ignorant de la potència volcànica oculta en una noia d’aparença tan fràgil, sempre ficada entre misses, viàtics, rosaris i novenes. La recordança de la Casilda duia inevitablement a la d’un guàrdia primer abocat a una situació semblant a causa de la traça manual de la seva promesa: sorprès, quan presentava armes, per un descans del qual no sentí l’anunci previsor del timbre, cridà amb veu de baríton: Franco, Franco, Franco!” . I seguim amb orgasmes: “¿Oi que cridar «Visca la reforma agrària» al moment de l’èxtasi, faria de bon entendre en boca d’un revolucionari? Doncs, meravelli’s, la proferia un latifundista andalús durant els anys de la República. Que una senyora il·lustre de la vila reciti el “Jo pecador” entre gemecs, sospirs i fins i tot xiscles, no és gaire rar donada l’associació cristiana tradicional entre el sexe i l’infern. Més insòlit resulta que l’amant sicilià d’una amiga de la tia Penélope enumeri afluents del marge dret del Danubi per rigorós ordre alfabètic. El que acabo de saber, però, ocuparia sens dubte el lloc d’honor en una antologia de bandes sonores orgàsmiques. Durant la nit de noces, el Teodor, el marit de la Carola, va tenir un rampell de lucidesa com el de l’Honorat del Rom amb Einstein o la tia Penélope amb el pollastre amb mostassa: Dèu no existia. “La Divinitat, Carola – va exclamar en el moment més inoportú que pensar pugui-, és una fal·làcia precientífica!”. Molts altres exemples podríem citar, els textos de Moncada n’està ple. El començament de la novel·la “La Galeria de les estàtues” n’és un de bo, l’intentaré gravar i enviar-lo….perdoneu però deixeu-me fer la darrera cita, on unim sexe i església, tot en un pac narrat per la majordoma, amant del rector, enfurismada perquè aquest ha anat a fer un recés poc espiritual prop de París: “A força de rumiar, vaig obrir els ulls; dolorosament, sí, però vaig fer-ho. El que més em feria era la banda espiritual de la traïció. ¿Com era possible que l’Ambròs es rebolqués en el fangar de la concupiscència carnal? Parlem clar, Penélope. Una cosa és el coitus, el cunnilingus o la fellatio, en llatí, com a part de l’acte sublim d’unió de Crist amb l’Esgésia, i un altra practicar-los traduïts al català o, en el cas de la porca de la Chantal, al francès. Pareix mentida, però el canvi d’idioma els redueix a sexe immund, sense pal·liatius”. Ara si, per acabar. Aquest humor ajuda a desdrematitzar unes històries plenes de “drames”, que ho serien sense aquesta mirada sorneguera que les entendreix, les fa humanes i passadores. És el distanciament que dona l’ironia, acompanyat d’aquest realisme fantàstic on les coses més inversemblants poden passar amb tota normalitat. Una manera molt seriosa de no tractar-nos seriosament.

—————————————

La galeria de les estàtues

[Síntesi] Un matí de novembre de 1957 en l’ínclita, catòlica, gairebé immortal ciutat de Torrelloba -amb Govern Civil, seu episcopal, Capitania General, Escola Normal, tres diaris i equip de futbol a Primera Divisió, situada a uns cent cinquanta quilòmetres més amunt de Mequinensa- un home flac i un xicot jove es creuen davant d’un motorista oficial aturat en un semàfor. Les imatges dels dos vianants reflectides en les ulleres de l’home de la moto com uns titelles empresonats en una gàbia transparent són el símbol de l’univers que Jesús Moncada crea a La galeria de les estàtues i que ja ens presenta a la tercera pàgina del text.

A partir d’aquí assistirem a un monumental desplegament literari que pivota sobre una base dual. Hi trobem dues localitzacions, Torrelloba i Mequinensa; dues èpoques lligades amb el fil comú de la guerra, el 1957 (Guerra d’Ifni) i el trienni 1936-39; i dos grans tipus de personatges: els de caire coral (quatre-cents cecs que s’apleguen a la ciutat per pelegrinar a Lourdes, les autoritats del règim, els militars, els capellans i altres forces vives) que Moncada tracta amb una evidentíssima clau irònica, i els que l’autor tracta de forma individualitzada, simbolitzats per l’estudiant Dalmau Campells i l’inspector Melquíades Serrador, els dos homes reflectits en les ulleres del motorista portador de les notícies que influiran decisivament en llurs vides.

Aquesta duplicitat de línies confluirà en l’escena culminant del llibre, que té lloc a la galeria de les estàtues del Museu de Belles Arts de Torrelloba. Una escena gairebé d’opereta, amb força sang i fetge, que pot sobtar a primera vista però que al meu parer encaixa perfectament amb l’esperit simbolitzat en l’escena inicial, ja que mentre el gran drama esclata, a fora del museu hi ha muntada una parafernàlia oficial -amb himne nacional inclòs- que tapa el que succeeix a la galeria de les estàtues. Al país oficial no passa res que desentoni de l’harmonia dictada per decret.

Entrevista del periodista Emili Teixidor a Jesús Moncada a TV3 (02/07/1992) on parla de la seva novel·la La galeria de les estàtues

[GdL-EB, Carles Barceló] Intentaré explicar de forma succinta el perquè cal llegir la novel·la La galeria de les estàtues de Jesús Moncada [JM].

* JM, en un viatge continu d’anada i tornada en el temps, fa un retrat de  la societat de Mequinença (i dels pobles dels rodals) abans i després de la guerra civil. Aquests retrats els concreta en un seguit de personatges arquetípics però molt ben caracteritzats. Mostra de forma convincent els canvis que, per pur instint de supervivència, experimenten la majoria de les persones que s’adapten a la realitat que els toca viure, en mans dels vencedors de la guerra. En contraposició, JM també perfila uns pocs personatges, també arquetípics, que continuen lluitant per uns vells i bells ideals que han estat lamentablement arrabassats.

* JM estructura la novel·la en capítols relativament curts, sàviament entrellaçats entre ells, sense seguir, però, una estructura lineal o seqüencial. Sovint els capítols finalitzen en moments culminants de la narració deixant en suspens al lector amb la seguretat, però, que més endavant llegirà la continuació tan desitjada. Això obliga a realitzar una lectura atenta de la novel·la per tal de no perdre el fil argumental. En algunes descripcions molt llargues s’agrairia, potser, alguna reiteració del personatge o indret al que fan referència que l’autor s’ha limitat a esmentar de passada al començament del bloc narratiu.

* JM intercala en la narració moments d’una ironia i un sarcasme sublims que et porten per uns moments a oblidar la trista realitat de la societat que està descrivint, i que momentàniament et dona unes certes esperances que el drama humà que està contant potser acabarà bé. El desenllaç final de la novel·la, però, és crua, descarnada, tot i que JM no pot evitar d’envoltar-la també d’aquesta ironia «moncadesca».

* JM et sorprèn sovint traient punta narrativa de situacions inversemblants, inimaginables. Així, per exemple, en una escena aparentment banal, que ocorre en una església de Torrelloba, JM fa una descripció insuperable de les diferents tipologies de llengües que els feligresos treuen de la boca a l’hora de combregar.

* Per acabar, la riquesa de vocabulari —petarrelleig, encofurnat, escampall, engalipar, carcam…— i l’originalitat de les expressions —passar de nassut a camús, va tornar amb la butxaca calenta, gata maula, canibalesca cafrada saturnal…— que JM utilitza sovint són senzillament extraordinaris, a l’abast de molt pocs escriptors en llengua catalana. Ja només per això, val la pena llegir aquesta novel·la.

—————————————

Estremida memòria

[Síntesi] Estremida memòria està inspirada en un succés real, un cas de bandolerisme esdevingut a la darreria del segle XIX, en plena Restauració borbónica. Retrata l’impacte del crim tant en la col·lectivitat que el va viure aleshores com en la que es veu obligada a recordar-lo al cap de més d’un segle.

[GdL-EB, Mª Rosa Llauger] Els fets narrats succeeixen a Mequinensa entre l’agost i el novembre de 1877, si bé hi ha també el relat d’uns esdeveniments previs, al març de 1877, i alguna altra referència a situacions que es varen donar uns 4 o 5 anys abans i que van dibuixant i explicant la història principal. Finalment tot queda tancat i explicat a començaments de 1996. Dos temps i dos narradors, omniscient el que relata als fets de 1877 i en primera persona el que parla des de 1995-96 l’Arnau -principalment, però també la Palmira- que esdevé un gran recurs per donar resposta a tots aquells temes que no la tenien al novembre de 1877, aportant perspectiva, humor, sàtira…

L’autor ens va proporcionant les dades sobre els personatges -principals i secundaris- i les relacions que hi ha entre ells, progressivament, i sempre quan la narració dels fets ho requereixen. El riu, nexe d’unió del poble amb el món exterior amb l’imprescindible barquer, el vent com un malson i sempre presagi de mals auguris, la boira que dona un punt d’ingravidesa al poble i als paisatges de l’entorn també s’incorporen com personatges imprescindibles de la narració. Les pinzellades d’humor, la sàtira, la crítica social, la panoràmica històrica donen força i dinamisme al relat. La presència de costums, creences i supersticions, la plasticitat del relat, l’elasticitat del temps, la recuperació del vocabulari i frases fetes de l’època, ens proporcionen aquell punt de realisme màgic sempre present a l’Univers Moncada.

Persones, fets i pobles comuns en el temps i en l’espai es converteixen en autèntics protagonistes d’un drama universal que ens parla de la justícia, de la crueltat, de la por, del incondicional amor maternal, dels que es deixen portar per les passions més primàries i exigeixen ull per ull,… dels que volen que la justícia es fonamenti en l’anàlisi dels fets, no dels prejudicis, …de l’ofec de la vida en el poble versus l’anonimat i la llibertat a la gran ciutat.

—————————————

[GdL-EB, Mariona Rodà] Estremida memòria no és una novel·la de lectura fàcil. Mentre la llegia tenia al cantó una llibreta on anotava l’arbre genealògic dels personatges i les seves interrelacions. L’estructura de l’obra tampoc ens ho posa senzill: la novel·la es va descabdellant en un laberíntic trencaclosques de situacions que hem d’anar lligant a mesura que passen els capítols. Narrativament no és una obra lineal, sinó que avança i retrocedeix a gust de l’autor. Per acabar d’arrodonir aquesta teranyina, Moncada hi insereix un doble narrador extemporani.

Malgrat aquests entrebancs literaris –que per mi en són la serva glòria- la temàtica és universal: amor i gelosia, vida i mort, bona i mala gent. Aquí, els dolents són més dolents que mai! Tot això ben amanit amb una caracterització de personatges pulcre i detallada. M’han agradat els personatges femenins que suporten el pes de tota la dolenteria i el mal gràcies al seu caràcter fort i valent.

Talment com a Camí de sirga, l’espai físic (és a dir el paisatge, el riu i els pobles del voltant) hi té un paper rellevant. Es recrea en mil i un detalls de barques, fondes, casinos… S’ensenyoreix, per exemple, en el mobiliari i en els quadres de les parets de les cases dels senyors, tant li fa que siguin monàrquics o republicans.

Moncada posseeix un llenguatge particular. És una llengua rica i local (de la comarca del Baix Cinca) que fa créixer els personatges amb un vocabulari genuí ple de dites populars. A títol d’exemple anomeno unes quantes paraules que m’han fet agafar el diccionari: sorollar, safarós, escarabassinar (que per cert no he trobat al diccionari), crestar, octubrera, regolfa, etc.

D’altres paraules no m’eren desconegudes, però sí poc utilitzades, com per exemple: palatreco, trespol, galé o catèrvola.

Per mi, “Camí de sirga” va ser un descobriment. Ara, la lectura d’“Estremida memòria” m’ha ofert un pas més: a banda de contenir aquest univers local i costumista que parla de temes universals, s’hi afegeix una capa més de nivell formal o estructural. La complexitat literàrio-narrativo-històrica, m’ha obligat a rellegir de nou el llibre per acabar de lligar i assaborir la història i l’entrellat de la novel·la.

—————————————

Camí de Sirga

[Síntesi] Publicada per primera vegada l’any 1988, amb Camí de Sirga Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l’antiga vila de la vora de l’Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser centre important d’una conca minera i d’un tràfic fluvial intens. Amb precisió històrica i amb un llenguatge viu, l’autor rememora la història dels últims cent anys d’un poble condemnat a la desaparició a través de la vida i dels records de diferents personatges.

[GdL-EB, Josep Palahí] L’obra de Jesús Moncada ha despertat i encara desperta molta curiositat tant per la seva capacitat narrativa com pel seu estil i el seu llenguatge. A destacar “Centre d’estudis Jesús Moncada” ubicat a la seva Mequinensa.

S’han editat llibres que poden ser interessants pels seguidors de l’autor i la seva obra com per exemple: L’estil literari de Jesús Moncada i Trets del català occidental en l’obra de Jesús Moncada, ambdós d’Hector Moret.

A la revista Sapiens del mes de març de 2020 s’hi podien llegir opinions d’altres autors catalans sobre Jesús Moncada: Tenia un món literari dins del cap i ens el va explicar amb una  llengua rica i impecable (Jaume Cabré); Va ser un gran narrador, amb una esplèndida capacitat fabuladora (Maria Barbal); Per a mi, la vida de lectora en català es divideix en abans i després de Jesús Moncada (Marta Rojals); D’ell m’atreu la tensió entre món local i global, com ser d’arreu sent d’un lloc (Joan-Lluís Lluís).

Cami de Sirga gira al voltant de la Família Torres-Camps i de la vila de Mequinensa. Dels molts personatges que hi figuren n’hi uns quants que m’han resultat molt entranyables: Aleix de Segarra, artista, que procedia de les antigues famílies de la vila, de les que s’esgrunaven; Estanislau Corbera, del Cafè del Moll i memòria prodigiosa (“Si la salut l’hagués acompanyat, avui el vell Arquimedes Quintana faria cent trenta anys”); Pasqual de Serafí, jugador d’escacs, que després de la guerra va tornar a arrancar lignit fins el dia de la jubilació, tres anys i sis dies abans que li fallés el cor, mentre feia temps a la barberia; Robert Ibars, navegant, “Nelson” per a tothom, incloent-hi la seva dona; Arquimedes Quintana, vell dimoni del riu, lluitador a les terres hostils de l’Àfrica on li van tallar una orella (“Sempre he enyorat l’orella enterrada a l’Àfrica. Pobra! ¿què deu fer allà, sola?); Atanasi Costa, de dos metres i escaig d’alçada, que va revifar de difunt mentre l’amortallaven, conegut desprès com l’Atanasi Resurrecció (Atanasi volia tornar el taüt al fuster ja que no el necessitava: Era un bagul de segona mà o de segona mort, va puntualitzar l’Honorat del Cafè).

—————————————

[GdL-EB, Carmina Vilar] Una de les millors novel·les. Retrata amb un vocabulari ric i extensíssim la vida de Mequinensa abans d´ésser coberta per les aigües. En el fons una novel·la trista amb l´ombra sempre present del desenllaç final de la població. Els vilatans saben quin serà el destí sense que hi puguin fer res. Una obra extraordinària en quan a la descripció dels personatges. Personatges “autèntics” la majoria d´ells. 

Pag. 220/221. “Amuntegats dins la barca, petita per els cinc i les eines que hi duien, navegaven per un Ebre indolent. L’ aigua lliscava amb indiferència entre el silenci de trinxeres buides, filferrades menjades pel rovell, cases desfetes, terra llaurada per les bombes. Tanta porfídia i tanta mort -pensava el Nelson- no havien alterat la seva passa: les pluges de tardor i de primavera l’ havien inflat, les ardorades estivals l’ enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla”.

El riu Ebre, la seva importància vital per a la vila i els vilatans és el que Jesús Moncada ens vol transmetre en aquesta meravellosa obra. Les diferents classes socials molt i molt remarcades entre els senyors i els seus treballadors. La vida en el poble on tot se sap i on la imaginació sobrepassa la realitat. I la desfeta de la guerra civil. 

M’ ha agradat molt.  

—————————————

[GdL-EB, Imma Prats] Entenc Camí de Sirga com la meravellosa novel.la en la que Jesús Moncada  crea tot un Univers Humà,  en la vila riberenca de Mequinensa, situada en la geografia fluvial del riu Ebre, a prop d’on es troben amb el Segre. 

De la mà d’un narrador, ens testimoniarà la història d’aquests habitants en el seu temps present,  però també en aquell passat ofert fins a “on els hi abarca la memòria”,  en un fluír, lliscant entre un present cap un passant,  d’aquest  de nou cap a un present,  per anar cap un futur intuït, presentit i anunciat, a través de la demolició lenta però constant de la vila, cap a un destí col.lectiu.

Si  dic un “lliscar fluït” per parlar d’aquest anar i venir en el temps,  és perquè em suggereix el lliscar fluït dels llaüts riu amunt i avall i amb la mateixa mestrança  d’un gran patró.  També a igual que el riu, hi ha un temps lineal que avança contínu però lent, tant com tota la novel·la,  cap a la última demolició, així com també el final de la possibilitat de navegar per ell, amb el tall definitiu. 

Un passat que retorna servit  pels objectes com a evocadors i estimulants de la memòria, dels records  en el seu temps i en un espai-lloc que al desaparèixer sota les runes crearán confusió   “…però el vell Nelson s’adonava que el record no li corresponia amb presició. Tanta runa acabava per confondre’l “ (pag. 250).

Records evocats i com si es pogués estirar d’un fil, van tornant, creant el seu relat amb tota la passió de l’antiga vivència,obrint la llum a la cambra fosca del passat. 

També queda clar aquest temps que conté en paral.lel  els fets històrics mundials i nacionals, condicionant el desenvolupament econòmic de la vila i dels seus habitants,  tibant sovint les relacions entre les classe socials, clarament diferenciades pels seus interessos, sense acabar d’arrivar la sang al riu . Unes relacions de classe acordades per pactes ocults que fins i tot tindrán els seus llocs de trobada i esbarjo en els dos cafés  o casinos separats, pactes naturals nascuts de convivència, respectats gairebé en totes les crisis històriques.

M’ha entusiasmat el to utilitzat al llarg de tota la novel.la , malgrat el gran dolor contingut en ella  per la  nomenada mancança, de tot el que s’hi destrueix, demoleix, i amb les frustracions que això també  genera, pels tràgics  fets històrics, per tota la ràbia i la impotència recollida  en les paraules anunciades als seus contertulians per l’Estanislau Corbera : “- S’han venut el riu, nois” ….i reflexions com aquestes: “Per Segre i Ebre havien navegat no solament pares, avis i besavis sinó molta altra gent des d’uns temps molt llunyans, tant que la memòria no hi arribava i ho havien de llegir als llibre, ..” “Com era possible tallar-lo per sempre ? Amb quin permís ? Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu ?”. Coexistint amb aquesta tristesa profunda, com enfonsada sota el riu, hi ha el dolor no dit però intuït , sobretot en una classe social representada pels miners robats i explotats dels quals una altra classe social, la dels senyors edificarán el seus patrimonsi i fortunes.

Coexistint amb aquesta part endolada, n´hi ha una altra bellament tendra, irònica i fins i tot molt divertida, a on el narrador-autor es venja a través de la comicitat i de la ironïa ridiculitzant, sense arribar a humillar, tota l’essència dels personatges poderosos, alhora humanitzats sense perdonar, tot allò que els col.loca a la banda dels culpables.

Hi ha també, la part alegre de la quotidianitat de la vila, expressada amb tota la bellesa i passió per fer-nos arribar el gran valor ancestral  d’aquesta cultura. Moncada, com a fill d’ella, ens fa partíceps de ple dret, no només oferint-nos el seu genuí i ric vocabulari, sinó també aquells sentiments que fan possible la simbiosis amb ella, com per exemple seria la identificació del vell Nelson amb el riu desde el seu lloc de patró de llaüt.

M’agradaria remarcar la meva admiració per la totalitat de la novel.la, per la riquesa i complexitat dels seus personatges, esbossats tan sàviament que s’ens fan familiars, així com el paissatge del que agafa tot el protagonisme el riu Ebre amb els seus molls, el seu camí de sirga… convertint-se en la columna vertebral de tota la narració.

I acabo aquí amb la consciència de deixar-me moltes més coses a celebrar, a compartir amb vosaltres, d’aquesta meravellosa lectura que m’ha obert als,  sentiments,  a la reflexió i a un immens plaer literàri.

Si hagués de triar tres paraules, les més significatives de la novel.la, seríen : FLUVIAL  –  MEMÒRIA  –  DEMOLICIÓ.

—————————————

El cafè de la Granota

[Sinopsi] El Cafè de la Granota, la segona col·lecció de contes de Jesús Moncada publicada per primera vegada el 1985, reuneix relats ubicats en l’antiga vila de Mequinensa, l’univers propi d’aquest escriptor. Aquesta edició -a cura d’Hèctor Moret, professor d’ensenyament secundari i investigador de la llengua i la literatura catalanes a l’Aragó- pretén ser una eina d’orientació didàctica per ajudar en aprofundir en l’estudi i difusió de l’obra. Per fer-ho possible hi trobem una breu descripció de la vida de l’autor i del conjunt de la seva producció literària, una anàlisi detallada dels aspectes més significatius d’El Cafè de la Granota i un ventall de propostes i suggeriments de treball per tal de facilitar la comprensió del llibre.En un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora esquerra de l’Ebre, un amatent cronista recull de boca de la seva peculiar i irònica parròquia -en especial del vell Cristòfol, memòria viva de la vila- un seguit d’històries anotades amb to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una galeria de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà -amb un singular camp d’esports-, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre món (al cantó dels morts), un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu.

[GdL-EB, Halima Korpan] Un altre autor català que gràcies al GdL-EB he pogut descobrir. El cafè de la Granota és de lectura agradable i divertida. El llenguatge popular ric (encara que he hagut d’utilitzar el diccionari per traduir algunes paraules) de Montcada, el seu humor peculiar, la ironia m’han agradat. Són 14 relats que formen El cafè de la Granota. Tots els esdeveniments passen en un poble que està situat al costat del riu Ebre. Les històries dels personatges estan explicades amb un to d’humor, ironia fina i crítica social.

El final inesperat d’alguns contes (L’assassinat del Roger Ackroyd, Amor fatal en decúbit supí) m’ha fet pensar en l’altre gran escriptor català, en Josep Carner.

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana és un conte divertit en el qual els amants del futbol no poden decidir que és més important: la lliga del futbol o el funeral del Nicolau…: “La mort és una bandarra… La maleïda no respecta ni el campionat de Lliga…”
Guardeu-vos de somiar genives esdentegades, ens parla d’una pobra mare que se li ha ficat al cap que el seu nen té una malaltia incurable, encara que tots els metges li diuen al contrari.
El pagès massa atent amb els seus veïn, Miquel Garrigues que escriu una carta a la senyora Mort
Dona gust seguir llegint Jesús Montcada. He descobert un altre escriptor per gaudir de la lectura d’un gran narrador.

—————————————

Històries de la mà esquerra

[GdL-EB, Sinopsi] El 1981 es publica per primer cop en volum Històries de la mà esquerra i altres narracions, obra que recull els setze contes que Jesús Moncada havia elaborat durant la dècada anterior: quatre contes guardonats el 1971 amb el premi Joan Santamaria titulat Històries de la mà esquerra (1973); quatre contes més, Narracions de l’Ebre, amb què havia obtingut el premi Jacme March de 1980; i una tercera secció intitulada Cròniques de la sirga, amb els vuit contes restants. L’origen heterogeni d’aquest primer recull de contes, resultat d’una gestació llarga i intermitent, es diluirà formalment quan s’elimini la divisió en seccions de la primera edició, i amb la supressió del sintagma del títol «i altres narracions».En Històries de la mà esquerra veiem desfilar un seguit de personatges, alguns de tendres, d’altres que es mouen entre el més ençà i el més enllà, de manera inquietat o de manera despreocupada i intranscendent. Uns personatges que si bé majoritàriament desfilen pels cafès i carrers d’una vila riallera estesa a la banda esquerra de l’Ebre, quan poden també passegen en tramvia pels carrers de la Barcelona dels anys finals de la dècada de 1960.

[GdL-EB, Pilar Armengol] Jesús Moncada va néixer a Mequinensa. Està molt arrelat a la seva terra, fet que queda reflectit en la seva obra literària. Va estudiar magisteri a Saragossa i més tard es va traslladar a Barcelona. Allà es va trobar en Pere Calders i d’altres escriptors, que el van animar a escriure en català, la qual cosa li va suposar un esforç ja que era una llengua que no dominava. Una de les raons que el va convertir en escriptor va ser el fet d’estar tan lligat a Mequinensa i veure que el seu poble desapareixia amb la construcció d’un embassament a la confluència dels rius Segre i Ebre.

El llibre Històries de la mà esquerra és un recull de contes, cadascun dels quals tracta sobre un tema diferent, sense que existeixi cap connexió amb la resta.

Es llegeixen fàcilment, amb un vocabulari propi del seu territori. La seva intenció es deixar constància dels pensaments de la gent del seu poble. Analitza detalladament els personatges del conte, captant les seves emocions en la profunditat de l’ànima. De vegades pot semblar barroer, però en realitat, en els cafès de poble, on la gent s’ajunta en una taula per jugar a cartes, hi passa de tot, s’hi palpa l’esperit de guanyar o perdre, les xafarderies de la gent del poble, etc. Són gent senzilla, sense estudis i que a cap edat han hagut d’anar a treballar. I al vespre, l’esbarjo consisteix en anar al cafè.

En el Joc de caps, per exemple, l’Hermes, l’amo del cafè, analitza els jugadors de cartes i fa un paral·lelisme amb els companys d’abans, que estaven asseguts en el mateix lloc i que varen morir al front. Això li va passant pel cap com una pel·lícula, i li crea un desassossec. Sempre hi ha aquest pensament que el va marcar, els desastres i el patiment de la Guerra Civil. Hi veiem aquest diàleg entre la vida i la mort.

En el Conte del vell tramviaire, l’Atanasi explica la seva manera de viure la jubilació. Està tan arrelat a la feina que el tramvia forma part d’ell mateix i no vol ser jubilat. Però l’últim dia de la feina la Sílvia, la seva dona, era una altra vegada al seu costat. En aquest moment, “el tramviaire es va sentir bategar la sang amb força, cada vegada amb més força. I diuen que sóc vell… Punyetes!”En elConte la lluna i la pruna, Jesús Moncada es posa a la pell de l’esmolet que es va quedar sense feina, i es fa una autocrítica, que no té estudis i que és un cap de burro. També esmena la religió, d’una manera molt primitiva, comenta que Déu li posa entrebancs (una pedra al mig del camí) i que no l’ajuda a trobar feina.

Aquest autor m’ha agradat. Em dona la sensació que quan escriu, encara que ho faci amb humor i a vegades en to burleta, ho té tot molt interioritzat. A més, s’estima el seu poble i la seva gent. Capta la realitat.

—————————————

[GdL-EB – Lectures de textos de J. Moncada]

La galeria de les estàtues – JArtigal

La galeria de les estàtues – CBarceló

Estremida memòria – MRLlauger

Estremida memòria – MRodà

El cafè de les granotes – HKorpan

Camí de Sirga – IPrats

Camí de Sirga – CVilar

Històries de la mà esquerra – PArmengol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: